Sobre estels i reis (un conte de Nadal)

El petit estel plorava amb tota la seva ànima. Durant els segons que parava de xisclar, sanglotava desesperadament mentre agafava forçes per tornar a cridar. La seva mare el bressolava entre els seus braços mentre el passejava per tot el cel cantant-li cançons per tranquilitzar-lo. Però el petit estel no callava. Llavors, a prop seu, va passar un cometa iluminant la fosca nit i el petit estel es va callar de sobte mentre el mirava bocabadat.

“Mare, mare!- va cridar senyalant-lo amb el dit.- Qué es això que corre tant i que te una cua tant brillant?”

“Es un cometa, fillet meu- va dir la mare.- Mai no te explicat la seva història?”

“No mare, mai me l’has explicat. Com es que ell es pot moure? Qué no està enganxat al cel com nosaltres?”


“Fa molt de temps,- va dir la mare,- a la terra, aquest petit planeta de color blau que es veu tan a prop del sol, hi havíen tres mags que eren reis de tres petits paisos veins. Aquests reis-mags van veure en una bola de cristall que molt lluny dels seus paisos neixeria un nen que seria molt especial, el fill de Deu, deien, que portaria al mon la pau i l’esperança i allunyaria de tothom el dolor i la desgracia. Els tres reis, que duien per nom Melcior, Gaspar i Baltassar, com que tenien les butxaques plenes d’or i molt de temps per malbaratar, van decidir travessar mig món per portar-li regals de les seves terres llunyanes, pero durant el camí, quan travessaven el desert, va passar una cosa: hi va haver una tempesta de sorra i es van separar de la caravana i els reis van quedar sols i perduts al bell mig del mar de sorra.

Dalt del cel, mig endormiscat esperant que el sol s’amagues per poder brillar amb força, hi havia un estel molt lluent. Era tant i tant lluent que a vegades, fins i tot es veia de dia. Els plors dels tres reis el van despertar i com que no tenia altra cosa a fer mentre arrivaba el capvespre, va decidir esperar-se allà mateix per observar-los a veure que feien. Eren força curiosos, va pensar, aquest homenets tan petit, com tres petites taques d’oli al mig d’unes tovalles. Però com que els reis ploraven amb tanta força i amb tan de dolor, va arribar un moment que van deixar-li de fer gràcia i el van començar a fer llàstima.

“Ens morirem aquí!” cridava Melcior estirant-se les barbes blanques.

“Ens trobaran fets uns esquelets, amb els ossos ben peladets!” cridava Gaspar, que sempre parlava fent rodolins.

“Ay, ay, ay!- cridava Baltassar- Aquest sol fins i tot a mi em cremarà! Tinc seeeeeeeeed!”
I ploraven i cridaven, i cridaven i ploraven i no callaven ni un segon. Llavors es va fer de nit i l’estel, que estava enganxat al cel igual que ho estem tots, va cridar ben fort perque els reis el sentissin.
“Ei, ei, vosaltres! Es pot saber que us passa que ploreu tant?”

Els reis, esperverats, van mirar i mirar i no veien d’on venia aquella veu.

“Cap aquí dalt, nois! Aquí dalt del cel!”

“Osti, tu!- va exclamar en Melcior.- Un estel que parla!”

“Es pot saber per què feu tant de soroll, que no m’heu deixat dormir en tot el dia?”

“Es que ens hem perdut,- va dir en Baltassar.- La tempesta de sorra ens ha separat de la caravana i ara no sabem cap on tirar.”

“Y a on anàveu?”

“Cap a Betlem.”

“Doncs no es tant difícil, només heu de tirar tot recte en direcció a aquella estrella més grossa i…”

“Perdona, perdona! No ens podríes acompanyar? Aixi seria més fàcil d’arribar” va dir en Gaspar. L’estel va riure amb ganes.

“Qué no veus que estic enganxat al cel, home? No puc moure’m!”

“Ho has provat algun cop?” va preguntar en Melcior. L’estel es va quedar parat. Es clar que no ho havia intentat! Per qui el prenien! Els estels estan al cel, ben enganxadets, i aixi es com ha de ser!. Sempre ha estat així! Però llavors, una veueta molt i molt fineta va cridar des del bell mig del seu cor de foc, dient-li: Per què no ho proves? Prova-ho! Va! Vinga! No siguis porug!

“Però com se t’acudeixen aquestes coses? Que no veus que si em desenganxo del cel caurè?”

El rei Melcior, que per edat era el que tenia més experiència, va seure sobre la sorra amb les cames creuades i es va posar a pensar. Mentres, en Gaspar i en Baltassar discutien amb l’estel per convence’l que fes l’esforç de moure’s.

“Que sí que pots moure’t!”

“Que no, que caure!”

“Que no cauras, home! Estas massa lluny de la Terra per caure-hi!

“Doncs si estic tan lluny, com es que podeu sentir la meva veu? Eh? Au, vinga, llest, diga-ho!”

Na van saber que contestar-li i mica en mica, van començar a fer “putxeritos” imaginant-se sols i perduts per sempre més en aquell horrible desert. Llavors Melcior va fer un crit i es va posar dret d’un salt.

“Renoi, Melcior, no sabía que tinguessis tanta energia!” va exclamar en Baltassar. Recordava el dia que van iniciar el viatge, i les queixes d’en Melcior: “Soc massa vell per aquestes coses. Si les cames m’aguanten amb prou feines!”

“La necessitat empeny, amic meu, la necessitat empeny.”

Va mirar l’estel amb un somriure enlluernador i li va fer una proposta.

“Si poguessis desenganxar-te del cel sense caure, ens acompanyaries fins a Betlem?”

“Sí, pero aixó es impossible. Tots els estels que ho han provat han caigut a la terra.”

“I si et dic que he trobat la manera, ho provaries?”

L’estel se’l va mirar amb els ulls mig tancats, desconfiant. Qui coi era, aquest humà, que es pensava que podia canviar un fet que era com era perque Deu així ho havia decidit? Però d’altre banda, no hi perdría res si ho provaba, oi?

“D’acord, si tu aconsegueixes fer-me volar, us guiaré fins el mateix portal on ha nascut aquest nen, però si caic que sàpigues que fare tot el possible per caure sobre el teu cap!”

“Molt be! Gaspar! Baltassar! Doneu-me les mans!”

Tots tres agafadets de les mans donàven la impressio de tres nens a punt de jugar al “coro de la patata”. En qualsevol moment podrien començar a cantar. Però en comtes van començar a parlar en una llengua extranya que l’estel no havia sentit mai, i les havia escoltat totes des d’allà dalt! De cop i volta una força es va apoderar d’ell fent-lo sentir lleuger com un pa de pessic i a poc a poc el seu cos es va anar alliberant de la teranyina del cel i al seu darrera, li va creixer una cua llarga i brillant, feta de pols de fades.

“Ara ja pots volar, estel, i mai ja no cauras a terra.!

L’estel va complir la seva paraula i els va guiar tot el cami fins a la porta de l’establia on havia nascut Jesus. El nen, feliç per la visita, va agrair a l’estel la seva valentia regalant-li el somriure mes dolç i marevellos que mai ha existit, i l’estel es va posar tant content que va començar a donar salts i a correr amunt i avall del cel. Han passat dos mil anys i encara li dura!

Anuncios
Published in: on 8 octubre 2008 at 5:44 PM  Comments (1)  
Tags: , , , , ,

The URI to TrackBack this entry is: https://poesiaybelleza.wordpress.com/2008/10/08/sobre-estels-i-reis-un-conte-de-nadal/trackback/

RSS feed for comments on this post.

One CommentDeja un comentario

  1. bueno…


Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: