La vall (o la felicitat està en ser el que som)

85092grsr6gznir A la petita vall, envoltada de muntanyes coronades de blanc, la pau deixava de ser una utopia per convertir-se en quelcom més. En aquell lloc on tot era possible, la pau era reial, quasi física, i podies tocar-la, sentir-la i viure-la sense por a que es trenqués o desaparegués de cop. Fins i tot el petit llac rodejat de salzes semblava diferent de la resta de llacs del món, tot i que no hi havia res a primer cop d’ull que ho pogués fer saber. No eren les coses que feien el lloc, sinó el mateix lloc que donava aquest aire de irrealitat real a totes les coses que hi creixien. La vall, tot i estar a prop de les diferents rutes turístiques més populars que omplien aquella serralada de camins artificials creats per l’home, es mantenia al marge, pura i virginal encara. Cap turista de cap de setmana l’havia trepitjada; ningú, des de feia segles, s’havia banyat en aquella aigua gèlida, ni havia omplert les seves mans per beure-la. Els arbres més vells amb prou feines recordaven què era un ésser humà, i els més joves van murmurar preocupats quan van veure la figura de l’Ashura penetrar en el seu territori inviolat.

Anava descalça, i els seus peus fregaven molt suaument la gespa mentre caminava molt a poc a poc. O pot ser no caminava a poc a poc, sinó que senzillament es movia d’acord amb el seu voltant, doncs semblava que en aquella vall el temps passés més lentament que en la resta del món.

Un petit cop d’aire va fer que el vestit de l’Ashura tremolés lleument. El vestit, de seda i sense mànigues, recte i llarg fins els turmells, de color beige molt clar, no semblava gaire adient per aquell lloc i en aquella època de l’any, però l’Ashura no semblava pas tenir fred.

Es va acostar a la vora del llac i va deixar que l’aigua li acaronés els peus. Es va acotar, mollant-se el vestit, i fent cassola amb les mans, va omplir-les d’aigua per beure-se-la amb ansietat, com si fes molt de temps que no begués.

-Gairebé ho havia oblidat…- va dir en un murmuri, però el salze que s’aixecava al seu costat ho va sentir. Era vell, aquell arbre, molt vell, i aquella veu li va semblar molt familiar. Per un moment va estar temptat de contestar a aquell comentari, però el xiuxiueig nerviós de la resta del bosc el va fer callar abans que pogués dir res.

L’Ashura es va aixecar i els baixos mullats del vestit no semblaven molestar-la gens ni mica. Es va acariciar els cabells llargs i arrissats, negres com una nit sense lluna, i va somriure de felicitat. ¡Per fi havia tornat! Va estirar els braços amb força, desentumint els músculs de tot el cos, i es va tornar a sentir realment viva un altre cop, viva com feia molts anys que no s’hi sentia. El seu esperit havia estat mort, aletargat, ensopit des de feia tant i tant de temps… Mort, sí, des que l’havien obligada a abandonar la seva vall màgica per viure com un ésser humà una vida rere una altre.

Des que Merlí va morir com a tal, res no havia tornat a ser el mateix. La invasió dels cristians amb el seu 78428zrkhrw18tqDéu al capdavant, va anar minvant a poc a poc la força de la Gran Deessa, i els seus fervents seguidors, abandonats de la protecció de la seva Mare, van anar desapareixent del món dels vius i amb ells, se’n va anar la màgia. I sense màgia, l’Ashura i els que eren com ella no podien subsistir… Haurien desaparegut per sempre més, les seves ànimes foses dins del no res més absolut, embolcallades amb l’oblit, destruïdes sense compassió per la ignorància dels humans que veien tot allò que no comprenien com manifestacions d’una mena de deu malvat anomenat dimoni. Per això la Gran Deessa els va transformar abans que les seves forces es fonessin del tot, esborrant l’impremta de la seva divinitat en la seva ànima innocent que mai no havia habitat la carn, i els va donar allò que els faltava per ser humans, una mica d’ignorància, un altre poc de desconfiança, un trosset de maldat, i ho va barrejar tot amb la seva essència immortal, donant-los la oportunitat d’anar naixent com a humans un cop i un altre, així durant els segles que fessin falta, fins que Ella recuperés la força necessària per retornar-los a la seva autèntica vida, al mateix temps que reclamés el lloc que li pertocava dins del cor de la Humanitat. Així doncs, tots els ésser màgics que habitaven aquest món, elfs, gnoms, ondines, sílfides, sirenes, fades, i tants d’altres, van anar naixent com humans per ser salvats de l’exterminació, les seves ànimes van ser tocades per la humanitat per primer cop, i van oblidar-ho tot. La seva immortalitat  i els seus poders sobre la natura van ser esborrats dels records de la ment, però els seus cors recordaven, ho recordaven d’una manera imprecisa i intuïtiva; trobaven a faltar alguna cosa en la seva existència, i tot i que no podien recordar què era, això els feia ser infeliços dins d’uns cossos que no els pertocava. Es sentien atrapats, engabiats dins de vides superficials i carents de sentit, i la tristesa i la soledat de les seves ànimes es veia quan miraves els seus ulls amb atenció. Estaven desesperats, i tots es preguntaven la raó de la seva vida, perquè no en trobaven cap per molt que busquessin. I la Mare patia amb els seus fills i per ells, però es sentia dèbil, massa dèbil per poder-hi fer res.

Però de mica en mica la humanitat va anar canviant. Van tornar a recordar a la Gran Deessa, recuperant ritus i festes ancestrals en el seu honor, els druides van tornar a caminar per la terra, una mica espantats, una mica confosos, i un molt d’esperançats. La Deessa va recuperar forces, la màgia va tornar al món i, amb ella, tots els éssers que la necessitaven per viure van poder retornar al seu lloc. Per això l’Ashura havia tornat, abandonant per sempre l’embolcall de carn humana, tornant al seu estat natural, eteri i immortal.

Va mirar el llac. Les seves aigües estaven com sempre, tal i com les recordava, netes i fredes, transparents com un mirall, plenes de vida. S’hi va ficar, i l’aigua va córrer per abraçar-la i donar-li la benvinguda mentre ella nedava cada cop més endins. Quan va arribar al bell mig s’hi va enfonsar, i d’ella només va quedar, com un record fonedís, un vestit de seda surant sobre les aigües.

-La Dama ha tornat…- va xiuxiuejar el vell salze.- ¡La Dama ha tornat!- va cridar després, i la noticia va córrer per tot el bosc, de branca en branca, de fulla en fulla, fins que el més minúscul bri d’herba ho va saber. La Dama del Llac havia tornat, per fi, a casa.

Anuncios
Published in: on 19 noviembre 2008 at 1:59 AM  Comments (2)  
Tags: , , , , ,

The URI to TrackBack this entry is: https://poesiaybelleza.wordpress.com/2008/11/19/la-vall-o-la-felicitat-esta-en-ser-el-que-som/trackback/

RSS feed for comments on this post.

2 comentariosDeja un comentario

  1. Me ha encantado…
    …porque ya de por sí es encantador…
    …porque es el primer texto en catalán que me leo, y lo he conseguido sin meterle un traductor.
    Tuve que copiarlo e imprimirlo, porque en el ordenador me resulta más dificl leer, pero lo hice… (al final usé el traductor, lo confieso, pero sólo al final, para aclararme con algunas frases sueltas que no lograba comprender por el contexto).

    Preciosa la imagen de la Dama del Lago volviendo a su hogar encantado donde janás han llegado los pissapines (¿se escribe así?)…
    Hay un lugar precioso en Soria, la Fuentona de Muriel, que siempre me ha echo pensar en el Lago de Viviana… algunas veces me he quedado allí sentado, a la orilla del agua, después de oscurecido, esperando a ver si la veía… y si puede transformarse en nutria, entonces, una vez, se me apareció…

    Muchas gracias por este cuento maravilloso…

  2. Por cierto, que conocía los Asuras del hinduismo, pero no las Ashuras… ¿realmente es un ser mágico catalán o te has inventado el nombre?

    Y descubrir que vall es femenino, no masculino…

    Es que me has impactado…


Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: