L’ULL D’HORUS

0

Vilanova estava de festa. El Carnaval havia començat i tota la ciutat bullia enfebrada d’alegria. El rei Carnestoltes havia arribat el divendres i amb ell, la disbauxa. Els carrers, engalanats amb tota mena de penjolls alegres i divertits, competien per endur-se el primer premi del concurs que les Associacions de Veïns convocaven cada any. Els balcons, plens de serpentines i mantons de Manila penjats a les baranes, adquirien vida pròpia com si fossin éssers sorgits d’una antiga llegenda.

El dissabte a la nit la ciutat s’omplia de gent disfressada que voltava pels carrers i s’ajuntava als diferents envelats a on ballaven fins que sortia el sol. Molta gent de fora visitava Vilanova aquella nit per divertir-se i es quedaven fins l’endemà per veure les comparses i les batalles de caramels, un espectacle impressionant i molt, molt dolç.

1

L’home va deixar-se caure de dalt del mur de pedra i es va quedar quiet, assegut sobre l’acera i amb l’ampolla de cervesa a la mà. Estava buida però va fer com si begués un bon glop mentre mirava al seu voltant. A les dues de la matinada, la plaça de l’estació estava plena de gom a gom, igual que el carrer del Forn del Vidre i la resta de Vilanova, però ningú va semblar adonar-se de la seva aparició des de l’interior del jardí del museu Víctor Balaguer.

Va somriure des de sota la màscara que li tapava la cara, va deixar l’ampolla buida allà a terra mateix i es va aixecar. Va caminar recolzant-se a la paret, com si anés ben borratxo, xocant amb alguns dels mascarots, i va enfilar cap a la Rambla. Era dissabte de Carnaval i el més normal del món era anar disfressat i completament begut.

La disfressa que portava no era res de l’altre món. Uns pantalons i una camisa negres, botes altes amb esperons, un floret de plàstic a la cintura i una capa també negre que li arribava fins als peus. Al cap, un barret andalús amb una gran Z de color vermell.

L’home estava content. Va posar-se la mà al pit i va tocar el bony que feia allò que havia aconseguit robar a dins del museu, una cosa petita embolcallada amb un drap de seda i que s’havia enganxat a la pell amb cinta aïllant. No havia estat fàcil, però tampoc gaire difícil. Ara només quedava portar-li al Cavaller i la seva tasca s’hauria acabat.

SI VOLS SEGUIR LLEGINT…

Anuncios