L’ULL D’HORUS

0

Vilanova estava de festa. El Carnaval havia començat i tota la ciutat bullia enfebrada d’alegria. El rei Carnestoltes havia arribat el divendres i amb ell, la disbauxa. Els carrers, engalanats amb tota mena de penjolls alegres i divertits, competien per endur-se el primer premi del concurs que les Associacions de Veïns convocaven cada any. Els balcons, plens de serpentines i mantons de Manila penjats a les baranes, adquirien vida pròpia com si fossin éssers sorgits d’una antiga llegenda.

El dissabte a la nit la ciutat s’omplia de gent disfressada que voltava pels carrers i s’ajuntava als diferents envelats a on ballaven fins que sortia el sol. Molta gent de fora visitava Vilanova aquella nit per divertir-se i es quedaven fins l’endemà per veure les comparses i les batalles de caramels, un espectacle impressionant i molt, molt dolç.

1

L’home va deixar-se caure de dalt del mur de pedra i es va quedar quiet, assegut sobre l’acera i amb l’ampolla de cervesa a la mà. Estava buida però va fer com si begués un bon glop mentre mirava al seu voltant. A les dues de la matinada, la plaça de l’estació estava plena de gom a gom, igual que el carrer del Forn del Vidre i la resta de Vilanova, però ningú va semblar adonar-se de la seva aparició des de l’interior del jardí del museu Víctor Balaguer.

Va somriure des de sota la màscara que li tapava la cara, va deixar l’ampolla buida allà a terra mateix i es va aixecar. Va caminar recolzant-se a la paret, com si anés ben borratxo, xocant amb alguns dels mascarots, i va enfilar cap a la Rambla. Era dissabte de Carnaval i el més normal del món era anar disfressat i completament begut.

La disfressa que portava no era res de l’altre món. Uns pantalons i una camisa negres, botes altes amb esperons, un floret de plàstic a la cintura i una capa també negre que li arribava fins als peus. Al cap, un barret andalús amb una gran Z de color vermell.

L’home estava content. Va posar-se la mà al pit i va tocar el bony que feia allò que havia aconseguit robar a dins del museu, una cosa petita embolcallada amb un drap de seda i que s’havia enganxat a la pell amb cinta aïllant. No havia estat fàcil, però tampoc gaire difícil. Ara només quedava portar-li al Cavaller i la seva tasca s’hauria acabat.

SI VOLS SEGUIR LLEGINT…

Anuncios

TIC-TAC O EL SUEÑO DE UN RELOJ DE ESTACION

Lo colocaron allí durante el verano del 56 porque el anterior había acabado estropeándose irremisiblemente después de tantos años de funcionamiento regular y perfecto. Era un reloj sencillo de formas, circular, de grandes números negros que contrastaban con la esfera blanca sobre la que iban girando sus manecillas indicando la hora y los minutos día tras día.

Fue feliz el día que los operarios lo colocaron sobre la puerta de la estación de trenes, colgado de la pared mirando siempre hacia los andenes y las vías, porque se abrió ante sus ojos un mundo nuevo de gentes cambiantes que se movían pasando por debajo de él, caminando, corriendo, cantando, llorando, riendo; y porque todos, en un momento u otro, acababan mirándolo.

Era un reloj sencillo, de una estación sencilla, en un pueblo de gentes sencillas. Hasta él no llegaron las noticias de las revoluciones estudiantiles que sacudieron otros países, no supo nunca de las manifestaciones multitudinarias de las grandes ciudades, del nacimiento o muerte de personajes importantes, de los cambios políticos. Era un simple reloj que se limitaba a señalar la hora a las personas que, impacientes, esperaban la llegada del tren.

SI QUEREIS LEER MAS…

REBELION EN EL BAÑO

—¡No lo soporto más!— exclamó agriamente la esponja cuando el dueño de la casa salió del baño cerrando la puerta a su espalda.

—¿Qué es lo que no soportas, bonita?— preguntó la bañera con un ligero retintín mientras miraba con disgusto mal disimulado el lamentable estado en que había quedado después de la ducha matutina del amo.

—¡Que no me limpie después de usarme! ¡Eso es lo que ya no soporto! ¡Siempre igual! ¡Cada mañana lo mismo! Me estropearé en cuatro días y ¡hala! a la basura. Claro, qué le importa a un estúpido humano la triste y miserable vida de una simple esponja…— y sollozó al decirlo.

La bañera se apiadó de la pobre esponja y aunque la fastidiaba un poco porque todo el día estaba encima de ella, escurriéndose en uno de sus rincones, intentó consolarla.

SI QUIERES LEER MAS…

Published in: on 2 marzo 2010 at 5:43 PM  Comments (1)  
Tags: , , ,